Lo Nuestro

ARA 11/03/2022 Veure sencer

"Les il·lusions i la fugissera sort són els motors d’aquesta comèdia que va néixer el Nadal del 2019 a la Sala Flyhard i que ara fa temporada a l'Aquitània en una nova producció adequada a les dimensions escèniques d’aquest teatre. La comèdia d’Eu Manzanares s’aixeca sobre un conjunt de tòpics ben dosificats i camina entre les alegres bombolles de la celebració, les feixugues arestes de la realitat i les sorpreses convenientment amagades per l'autora al llarg d’una funció agredolça com la vida d’aquesta família. El text destil·la una denúncia tenyida d’ironia del món capitalista sintetitzada en la figura del pare, obrer en una fàbrica i sindicalista de soca-rel, del món del teatre amb les aspiracions d'actriu de la filla, de la persistència de les classes socials en els dubtes del fill i de fins on arriba l’honestedat en l'actitud de la mare.
Bona feina de Mercè Vila Godoy en la direcció, tant pel que fa a l’equilibri entre les escenes joioses i les dramàtiques com per l'excel·lent direcció dels intèrprets. Paul Berrondo, que carrega amb el perfil més còmic, Eu Manzanares, Eli Iranzo i Pau Poch fan molt creïble aquesta família. Són els Guerrero Fernández". SANTI FONDEVILA

SOMNIS DE TEATRE 11/02/2020 Veure sencer
“És una de les millors comèdies que he vist en temps. I no és fàcil. No és senzill fer una comèdia que funcioni, que estigui ben escrita, amb ritme, amb girs sorprenents, amb un humor intel·ligent que no exploti els clixés més casposos sense deixar de ser costumista, amb personatges i situacions amb les que et pots identificar. I Lo nuestro té tot això en quantitats industrials. El text d’Eu Manzanares em va semblar senzillament brillant. Ben escrit, ben estructurat, d’aquells que dona gust sentir i seguir com espectadora, perquè no deixa de ser interessant i divertit.
Però el millor text del món pot fracassar si no compta amb una bona posada en escena i un bon repartiment que el defensi. Per sort, tant la direcció de Mercè Vila Godoy com el repartiment estan totalment a l’alçada del text i ens regalen un muntatge d’aquells que surts amb el somriure posat.
La premissa és ben senzilla: un sopar de cap d’any a casa d’una família de classe obrera. Pare, mare, fill i filla. La cosa més normal del món. Però, a mida que avanci la nit, anirem descobrint que cadascun dels personatges té un secret que alterarà la vida familiar, i així descobrirem la xarxa de complicitat i afectes entre tots els implicats.
Lo nuestro és costumisme en el millor sentit del terme, una història amb la que és fàcil empatitzar i gaudir. Un muntatge excel·lent que espero que alguna altra sala recuperi o, si més no, que faci una llarga gira. Ho mereix”. GEMA MORALEDA.

EN PLATEA 07/02/2020 Veure sencer
“El nacimiento de un clásico sin fecha de caducidad. La Sala Flyhard se marca un tanto importante con Lo nuestro. La pieza de Eu Manzanares se sitúa como uno de los platos fuertes de la temporada. Texto, dirección e interpretaciones de altura para reflejar una realidad que no suele subir a las tablas. Un retrato familiar que (des)dibuja y (re)define a cada personaje a partir de los roles que representa y perpetúa. Espectacular.
Tanto la autora como la dirección de Mercè Vila Godoy los convierten también en símbolos de la generación a la que pertenecen y reflejan tanto su situación en el mundo a nivel individual (su mundo) como la convivencia y confrontación en el compartido. Lo externo con lo cotidiano o privado, lo nuestro. El texto brilla y aporta soltura para reflejar la realidad lingüística de la Barcelona de muchos, que al final también es la de todos. La que mezcla el catalán y el castellano con total naturalidad, familiaridad y franqueza.
Ellos son los Guerrero Fernández. Y en escena les dan vida unos inmensos Paul Berrondo, Eli Iranzo, Pau Poch y la misma Eu Manzanares. En este terreno, lo primero que hay que destacar es el entendimiento absoluto entre texto, dirección e interpretación. Ya no se trata de verosimilitud sino de una increíble y maravillosa corporeización de todo lo que hemos descrito hasta aquí. Las réplicas no se dicen sino que se viven de un modo tan especial que la conexión entre los cuatro y el público es estratosférica. Lo que se dice y lo que se calla, la actitud mutable en algunos momentos y la firmeza cuando deben mostrarse los principios o ilusiones puestas en entredicho. La mirada dolida y autocompasiva del primero, iracunda. La ternura, combinada con momentos de autodeterminación impagables de la segunda. La facilidad para mudar de la ligereza aparente e irreflexiva del joven que interpreta Poch hacia la ebullición de todas sus frustraciones tan o más razonadas que las del resto. Y Manzanares, que es, también como actriz, un huracán, pura adrenalina escénica. Probablemente la energía a raudales mejor dosificada y encarrilada de la temporada. Juntos naturalizan y escenfican esta última cena del año durante cada función gracias a la escenografía de Jose Novoa y a Xavi Gardés que con su diseño de iluminación y espacio sonoro se encarga de que el ambiente y las transiciones fluyan a la perfección.
Una comedia que empieza con aparente felicidad y diversión y muestra situaciones que, sin darnos cuenta, se revelan como verdades universales y en el fondo trágicas. Este viaje es lo que plasma a la perfección Manzanares y todos sus cómplices en el proyecto. A nivel dramático, este juego es muy enriquecedor para los intérpretes y para los espectadores. Ninguno tendremos un segundo de respiro y nos dejaremos arrastrar por el torbellino de emociones, sensaciones y realidad en que se convierte Lo nuestro. Ojo al último y culminante tramo de esta pieza. Realmente fantástico y fulminante.
Desde ya mismo un clásico contemporáneo sin fecha de caducidad. Contra el clasismo, realidad firmada por un nombre propio”. FERNANDO SOLLA.

EL PAÍS 22/01/2020 Veure sencer
“La vida cuesta arriba. A veces hay en el teatro de hoy un cierto empacho de abstracción: cuesta saber, por ejemplo, que una historia sucede en el extrarradio barcelonés, que el padre trabaja en una fábrica y la madre en una oficina; que la hija echa horas en una cafetería para estudiar teatro, que el hermano aún no lo tiene claro pero sabe muy bien como va el mundo, y todos los miembros de la familia Guerrero Fernández alternan tranquilamente catalán y castellano.
Todo eso nos lo cuentan cada noche en la Sala Flyhard, y yo agradezco a su gente que el año pasado lanzaran una convocatoria para elegir un texto y llevarlo a escena la siguiente temporada. Según los organizadores, recibieron más de cien propuestas, y también celebro que eligieran Lo nuestro, la opera prima de Eu Manzanares, actriz y dramaturga a seguir de cerca, muy bien guiada por Mercè Vila Godoy, una directora con tanto olfato como horas de vuelo. Etiquetarla de “comedia social” no es desmesurado. Lo nuestro transcurre en una noche de fin de año con muchas sorpresas. Tiene un aire de teatro napolitano, como si la hubiera escrito una bisnieta de Eduardo de Filippo enamorada de Natale in casa Cupiello.
El dueño del bar de la esquina me recomendó la función (“Te la crees”): buena señal. Me gusta Lo nuestro porque es lo que yo entiendo por auténtico teatro popular. Es una comedia realista, creíble, divertida, combativa: viva, en una palabra. No ahueca la voz. No se pone importante. Ni victimista. Ni se las da de moderna. Se agradece una familia tan esencialmente creíble como los Guerrero Fernández. Y que las pasan canutas, pero deciden echarle sentido del humor. Humor y orgullo, como los de la madre: “No somos pobres, hija. Humildes sí, pobres no”. Y brota y se sostiene la emoción, como en el estupendo diálogo entre los hijos, Rubén (Pau Poch) y Cris (Eu Manzanares, también fresquísima actriz), a ritmo de Camela. La madre, Carmen, es Eli Iranzo, con un sorprendente aire a su tocaya actoral, la señora Maura. Y Manu, el padre, es Paul Berrondo, al que ha sido una alegría reencontrar. El diálogo funciona, porque tanto Eu Manzanares como Mercè Vila tienen oído. La mesa de comedor está a dos pasos del público. Arriesgado envite: si el diálogo no tuviera verdad y los actores no fueran auténticos, la obra se vendría abajo. Única pega: al tener al público tan cerca, en algunos pasajes convendría bajar un poco volumen. Pero lo verdaderamente importante es que hay autora, directora y compañía: que duren. Lo nuestro está siendo un éxito. Y que gire”. MARCOS ORDÓNEZ.

TEATRE BARCELONA 21/01/2020 Veure sencer
“La petita Sala Flyhard, amb escenografia de José Novoa, s'ha convertit en el menjador de la família Guerrero Fernández, i els seus membres es preparen per celebrar la nit de cap d'any. Són una família del barri obrer, ja tenen la taula parada, el raïm a punt i es preparen per sentir les campanades. Tot llest per donar la benvinguda a un nou any, on esperen que canviï la seva sort. Cal valorar molt positivament que el sopar sigui "de veritat", tan de veritat que ens hem quedat amb les ganes de menjar una croqueta o prendre una copa de cava. Els Guerrero Fernández són una família de baix estrat socioeconòmic que han de lluitar amb esforç, constància i entusiasme per tirar endavant. La proposta està dirigida per Mercè Vila Godoy i els intèrprets són Paul Berrondo (el pare), Eli Iranzo (la mare), Pau Poch (el fill) i la mateixa Eu Manzanares que interpreta el paper de la filla.
Una proposta que ens ha fet riure, amb unes magnífiques interpretacions dels quatre actors que donen frescor i credibilitat als papers que interpreten. Molt encertat l’espai sonor de Xavi Gardés i Mercè Vila Godoy. Esplèndida la direcció i la posada en escena plena de veritat. Impagable el moment de la cançó d’Ana Belen “Abre la muralla” o el karaoke amb la cançó “Lágrimas de amor”. Però Lo nuestro és també i sobretot, una obra que ens fa reflexionar. Un sopar de família, on surten a la llum problemes i retrets que sembla que han esperat aquest moment per fer-se visibles, problemes laborals que afecten la convivència familiar, problemes del jovent que ha de treballar per poder estudiar o que no pot estudiar el que voldria per un tema econòmic. Potser l'acumulació de diferents temes de caràcter familiar, en tan petit espai de temps, podria semblar exagerat, però creiem que els temes tractats en clau de comèdia, són molt més reals del que podria semblar. Dues generacions amb visions diferents de la vida i dues llengües, català i castellà, que conviuen sense problemes en l'entorn familiar. Ens hem vist reflectits en molts moments.
Totes les entrades estan exhaurides. Estem segurs que ben aviat es programarà de nou, ja que està destinada a ser un dels grans èxits d'aquesta temporada teatral”. MIQUEL GASCON BAZ.

RECOMANA 05/01/2020 Veure sencer
"Eu Manzanares descriu una escena tant tòpica com real. La nit de Cap d'any en una família obrera (humil, no pobre!) que pot ser un canvi radical en la seva vida. S'intueix una família molt d'esquerres que es debaten entre ser moralment irreprotxables i estar sempre al costat del feble i, alhora, gastar un accent pessimista, de saber-se els últims que lluiten per causes justes i que això els penalitza. Però s'empoderen ells sols, en la intimitat del seu menjador. Es fereixen les ferides a cops d'Ana Belén Abre la muralla o Camela Lágrimas de amor.
L'univers conegut, com a esquer habitual en pel·lícules o sèries (que sovint apel·len a la nostàlgia), en aquest cas, fa uns quants salts mortals. La peça va creixent i salpebrant la comedia típica amb uns moments dramàtics ben forts, en què el silenci glaça el públic, que reia divertit despreocupadament, uns instants abans. Hi ha una intriga molt ben amagada que manté contínuament la tensió. Les sortides dels intèrprets permet que el públic conegui mitges veritats que els personatges descobriran més tard, potser. L'espectacle respon molt bé a les demandes de la factoria Flyhard perquè sap distreure i emocionar amb un punt d'ingenuïtat i salpebrat d'inconformisme.
Eu Mazanares a Lo nuestro descriu un cinturó roig, entre lluitador i agnòstic, que rebenta la barrera de la formalitat. Benvingudes les revolucions i, en menor mesura, les decepcions (si això porta un ensenyament vital)". JORDI BORDES.

NÚVOL 30/12/2019 Veure sencer
“Des del primer instant et poses a les mans de la família protagonista, definint cada personatge en relació amb els seus rols molt marcats de forma adient: el pare sindicalista que critica la societat des de la perspectiva que tothom actua malament excepte ell, la filla que intenta construir-se una vida escapant dels prejudicis i de les expectatives que s’esperen per als Guerrero Fernández, el fill rebel que, potser, només busca una mica d’amor i la mare que desitja pau i felicitat però es troba amb disputes familiars.
L’elenc artístic ha sabut donar vida amb unes interpretacions acurades que s’han basat en trobar un equilibri entre l’externalització de les emocions i la construcció interior dels personatges. Paul Berrondo, Eli Iranzo, Eu Manzanares i Pau Poch són els Guerrero Fernández. Cal dir que la tasca dels dos joves intèrprets té un regust més positiu, potser perquè disposen d’uns personatges més complets, però veiem una gran versatilitat en Poch, que sap adoptar diferents rols amb molt magnetisme, i Manzanares, també autora del text, que aconsegueix captar l’atenció del públic amb les seves sortides de to i el moment Camela. Tots ells dirigits per Mercè Vila Godoy, que ha sabut posar en escena una trama principalment dialèctica centrada en un sopar de la nit de cap d’any, amb menjar de debò inclòs". DAVID BUENO.